Jordi R. Fiol vs Alexander Cortès: ¿Té sentit lluitar per una Espanya plural?

Aquí vos present un debat interesantíssim, i que he trobat que valia la pena compartir, entre el meu company Jordi Riera Fiol, un nacionalista liberal defensor de les idees sobiranistes que defensa el dret a decidir com a solució i resposta a la impossibilitat d’aconseguir un encaixament adequat de Catalunya dins Espanya, i jo mateix, defensor d’una Espanya plural assolible mitjançant la reiterpretació de la Constitució com a punt de consens per fomentar la cohesió dels diferents territoris d’Espanya.

[…]

Jordi Riera Fiol: Darrerament tenc dubtes de que Unió Democràtica estigui plenament representada en la figura regionalista de Duran i Lleida, sobretot per com han reaccionat dins el partit davant les distancies entre Duran i Lleida i el sobiranisme d’Artur Mas o altres membres de CDC. S’està demostrant que la postura de Duran i Lleida no té sentit dins el panorama polític i social català, està endarrerit.

Alexander Cortès Mayol: Endarrerit? Ara defensar plantejaments lògics, realistes i d’aproximació de postures se li diu estar endarrerit? Se m’oblidava que estam a un país on està de moda dividir i enfrontar?

JRF: Doncs serien lògics abans de les retallades del constitucional. D’enfrontament? Ningú parla d’enfrontar-se a ningú, s’ha intentat apropar postures molt anys, però com diria el molt honorable sempre president de la Generalitat Jordi Pujol “ja no hem queden arguments per rebatre el sobiranisme”. A més, la sobirania de l’individu a escollir el futur del seu país ha de ser un dret i mai un motiu de confrontació. També et recordo que aquestes postures són produïts per certa actitut estatal, sinó mira Estats Units.

ACM: Segueixen essent lògics perquè la realitat i els plantejaments no han canviat. L’actitud transitòria d’un conjunt de magistrats totalment polititzats no ha de fer perdre l’esperança de que les coses siguin com tocan ser i arribar al consens de fer una Espanya plural. I això del dret a decidir l’hem d’analitzar com un instrument democràtic i cal recordar que la democràcia a més de no ser infal·lible no val per a tot. Si el 51% d’un poble decideix matar l’altra 49% és vàlid pel fet de ser democràtic? A més, la independència d’una part d’un territori en tot cas no seria només assumpte del territori que s’independitza sinó que ha de ser assumpte de totes les persones que a les que afecti, és a dir de tots els habitants del territori, que per alguna cosa hi ha un compromís estatal adquirit, malgrat que no fos democràticament.

JRF: Crec que la cosa està en un 55% o 57% i ningú ha parlat de percentatges ni resultats més que res perquè això encara està bastant enfora. Després, la realitat no ha canviat? Jo crec que el plantejament dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no és el mateix ara que fa uns anys. A més, crec que tots hi creim en una Espanya plural, l’altra cosa és la realitat i com una societat vol avançar nacionalment, més del que l’estat està disposat a cedir i aquí hi ha un problema. I del compromís estatal millor no parlam, saps que el dret a decidir no és real així, segueix essent l’estat qui decideix sobre el país, no el país per ell sol.

ACM: No estic parlant de resultats sinó de validesa democràtica. En tot cas, la realitat no ha canviat. Les necessitats i problemes són els mateixos i per tant les solucions no canvien, allà està el punt clau, en què la millor solució tothom sap quina és, ja hem arribat i ja alguns ho tenen clar, ja no tan sols en cuant al encaixament de Catalunya sinó en el model territorial estatal en general, i Duran i Lleida és un dels que ho ha expressat obertament. Fins i tot alguns dels qui aspirarien al sobiranisme però estan a territoris on és estúpid plantejar-ho també ho saben. Només fa falta fer veure que darrera d’aquesta voluntat no hi ha res més, perquè una vegada sigui així seran els altres qui donin la passa. Hem de deixar els debats que no duen a cap banda i tots els qui creiem en aquesta solució, en una Espanya plural per fomentar la seva cohesió, empènyer o avançar cap al punt de consens des de les nostres postures.

JRF: Com pots parlar de validesa democràtica després de les postures estatals dels darrers anys a Euskal Herria i a Catalunya. Els problemes són els mateixos, però quan una possible solució falla toca cercar-ne una altra, no podem quedar estancats. La clau del sobiranisme és que no és sinònim de independentisme, simplement és que es pugui decidir, això no és validesa democràtica? Si la postura de l’Estat canvia com tu creus que pot passar, el país es trobarà còmode dintre de l’estat i no exercirà aquest dret a decidir, no veig la mancança de la validesa democràtica en aquest plantejament.

ACM: A mem, quan parl de validesa democràtica no dic que el dret a decidir no sigui democràtic, dic si la democràcia és vàlida en aquest assumpte, aquest és el debat. I el que no entenc és això de que quan falla una solució cercar-ne una altra, sobretot quan s’altre és més difícil i menys lògica. I crec que el debat toca a n’el seu fi perquè aquí el tema entra en subjectivitats encara que dels dos camins el meu és més raonable i té més probabilitats d’èxit i crec que això és evident.

JRF: No entenc això de menys lògica. Hem d’entendre un estat plural com un matrimoni, no hem de veure un sol estat, país, nació, etc., sinó diferents països units per determinats motius. Quan un país no encaixa dins aquesta unió es divorcia. Fàcil, senzill i eficaç. Crec que la meva opció és igual o més vàlida que la teva.

ACM: La prova és que tu acceptaries la meva, jo la teva no. I un fet que no me discutiràs és que és més accessible la meva que la teva, perquè precisament neix del consens. I quan dic lo de lògica el fet és que la puc argumentar sense haver-ne de descartar altres, per justificar la teva has de descartar la meva a part que no vulguis passar pel consens.

JRF: Crec que la ineficàcia de la teva opció és un argument a tenir en compte que hauria de poder amb totes les qüestions que acabes de plantejar en el darrer comentari.

ACM: Què et fa pensar que la teva opció sigui més eficaç?

JRF: Per començar ara ja passes a criticar la meva opció. Segon, és més eficaç perquè seria la escollida lliurement per la societat del país, un país que construirà el seu propi futur dins l’actual marc estatal o fora. Crec que no hi ha massa a perdre i molt a guanyar.

ACM: Però estam xerrant de donar-li l’esquena a la voluntat de la resta de l’Estat i això és molt senzill de dir però molt difícil de fer. La meva opció, perquè no s’entén Catalunya sense Espanya ni Espanya sense Catalunya, cerca l’acord mutu. A més, que l’acord no és tan sols a nivell estatal sinó també dins la pròpia Catalunya. Amb la teva opció dones l’esquena al 40% de la població, jo crec que la meva no dóna l’esquena a ningú excepte a aquells que només volen la independència per la independència.

JRF: Però la teva opció és inviable i per aquesta regla de tres tots els governs donen la esquena a un percentatge elevat de votants. A més, creus que no dones l’esquena a ningú excepte dels que volen la independència per la independècia però també existeix una altra banda, no centralitzem crítiques per favor.

ACM: Primer: Inviable? Segon: Home és clar però compara la magnitud de les decisions que pren qualsevol govern amb el que estas proposant.

JRF: Inviable segons les lleis establertes actualment. Per altra banda, la Guerra de Iraq per exemple és de considerable magnitud.

ACM: Això crec que no és així, ni tan sols cal canviar la Constitució, tan sols donar-li una interpretació amb la idea de pluralitat i consens. S’ha de pensar que va ser escrita precisament amb la idea del consens. No comparis la rellevància d’una cosa amb una altra dins el que seria la història d’Espanya.

JRF: Crec que s’ha de seguir el mateix criteri, si vols podríem pujar en un 65% de vots favorables per a que tiri endavant. No tenc problemes en defensar la necessitat de consensuar però també defens la necessitat de poder decidir.

ACM: Però tornam al que he dit abans, no tinc clar que la democràcia tingui lloc en aquest debat, és una postura sociologista i es coneixen les conseqüències d’aquests plantejament.

JRF: Això és un poc especulatiu.

ACM: No és especulatiu, la democràcia sempre s’ha emmarcat dins la idea de la representació per tal d’assegurar la responsabilitat i sempre dins un marc per tal de no deixar-ho en mans de l’arbitrarietat. En aquest sentit la intrusió de la democràcia s’ha d’examinar sempre i això és el que no tinc clar. La meva postura fuig de la simple voluntat i posa atenció en unes necessitats, en una història, en l’assoliment d’unes solucions i en la possibilitat d’arribar mitjançant la negociació sobre la reinterpretació d’un text que precisament va ser creat per no deixar ambigüitats i poder aportar un consens dins aquest tipus de debats.

JRF: Sempre t’he dit que la teva postura ja podria ser adquirida per alguns, però el que veim cada dia és una altra cosa i quan el nacionalisme ha adoptat aquesta postura de bon rotllo ha sortit baldat, ara, ahir i no ha de passar també demà.

[…]

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s